Canvi incomprès d'hora
La llum ja no resplendeix com a l'estiu, serà que els dies són més llargs i obscurs i la fred arriba dia si dia no, t'obre les portes de casa, finestres... I entra a l'habitació a mitja nit amb to violent però et tapa i t'abraça dins aquell inestable mar de dubtes en el que va eternitats que navegues a l'insomni, vaixells surfejant onades abstractes. Remordiments setmanals, perduts entre els tiquets del súper... I et repeteix que no hi ha absolutament res millor que aquesta rutina que arriba alegre volent quedar-se.
La nit... La nit ja no brilla joiosa com ho feia a l'agost, serà que els dies es fan més difícils de pair, més pesats... I se'n van els mosquits (ten adones que fa temps que no hi són), tot i que sempre queda algun que altre lluitador en busca del nèctar dolç. L'ambient es tant amè, la lluna sempre és plena (segurament quan tinguem els ulls closos, baixarà curiosa de l'estrellat escenari per a recorre carrers que fins i tot a la llum del sol resten a la penombra). I tu aquí sol en la mateixa habitació a on vas créixer, a on van néixer els teus agnòstics fantasmes, les inseguretats d'adolescent que et perseguiran fins el defalliment, ara massa buida, ja no queda espai de tants records i molts s'han convertit en malsons per estalviar... Esperes que la primavera passi perquè no t'hi sents identificat i tothom sembla tan feliç que no pot arribar a entendre les teves desgràcies. I renegues, almenys els que t'envolten haurien de sentir-se com tu... La soledat incomprensiva com sempre.
I encara se sent la teva veu ronca sospirant.
Que desgraciada és la sort de vegades, no obstant els matins no acostumen a ser tan difícils com foren aquells estius. Despertar-se sol sempre ha resultat ser més lleuger, sense obstruccions i d'alguna manera, essent sincers, ens destrueix i ens deixa despullats davant el portal de casa, ja que a la fred l'acompanya la soledat, i no saps on havies amagat les claus. Potser mai ho vares fer. A l'altre costat del llit només hi ha aquella gran pila de coses a fer, que deixaràs per un parell de dies més.. Un any més... El temps és relatiu a la companyia, nul.
Les ulleres penjades sota les poques pestanyes que es mantenen erectes han escrit històries que retraten amb detall mil nits en vela, plorant entre els llençols bruts, la casa plena de plats sense rentar, aforant la pica. Han retratat la falta de força i de voluntat que pateix el teu cos, exiliat de la llum exterior. Mil reminiscències més descansen plàcidament en forma de moho en les parets i en cada moble ple de pols.
La nit... La nit ja no brilla joiosa com ho feia a l'agost, serà que els dies es fan més difícils de pair, més pesats... I se'n van els mosquits (ten adones que fa temps que no hi són), tot i que sempre queda algun que altre lluitador en busca del nèctar dolç. L'ambient es tant amè, la lluna sempre és plena (segurament quan tinguem els ulls closos, baixarà curiosa de l'estrellat escenari per a recorre carrers que fins i tot a la llum del sol resten a la penombra). I tu aquí sol en la mateixa habitació a on vas créixer, a on van néixer els teus agnòstics fantasmes, les inseguretats d'adolescent que et perseguiran fins el defalliment, ara massa buida, ja no queda espai de tants records i molts s'han convertit en malsons per estalviar... Esperes que la primavera passi perquè no t'hi sents identificat i tothom sembla tan feliç que no pot arribar a entendre les teves desgràcies. I renegues, almenys els que t'envolten haurien de sentir-se com tu... La soledat incomprensiva com sempre.
I encara se sent la teva veu ronca sospirant.
Que desgraciada és la sort de vegades, no obstant els matins no acostumen a ser tan difícils com foren aquells estius. Despertar-se sol sempre ha resultat ser més lleuger, sense obstruccions i d'alguna manera, essent sincers, ens destrueix i ens deixa despullats davant el portal de casa, ja que a la fred l'acompanya la soledat, i no saps on havies amagat les claus. Potser mai ho vares fer. A l'altre costat del llit només hi ha aquella gran pila de coses a fer, que deixaràs per un parell de dies més.. Un any més... El temps és relatiu a la companyia, nul.
Les ulleres penjades sota les poques pestanyes que es mantenen erectes han escrit històries que retraten amb detall mil nits en vela, plorant entre els llençols bruts, la casa plena de plats sense rentar, aforant la pica. Han retratat la falta de força i de voluntat que pateix el teu cos, exiliat de la llum exterior. Mil reminiscències més descansen plàcidament en forma de moho en les parets i en cada moble ple de pols.
Comentarios
Publicar un comentario