Unitio

Es miren furtivament. Les seves pupil·les s'engrandeixen en una absoluta dilatació,
projectant-se dins la cristal·lina circumferència vidriosa plena de vi. Adormiscats, parlen durant tota la nit asseguts en una barra de bar en els suburbis d'una ciutat que no els hi pertany. Entre fums de cigarreta, algun compliment a deshora, però sobretot entre un llenguatge visual tens a punt de desfilar-se, els dos individus juguen en aquesta franja sabent que el fracàs -el fracàs sempre és inevitable- o la possible victòria és tan sols un repte més d'aquell joc de laberints interminables.

Ell fa de mestre i ella d'aprenent, ell sentencia determinacions imperfectives i abstractes, deixant volar la imaginació juntament amb l'evaporació d'una nicotina importada d'Anglaterra. Ella pregunta curiosa, entregada totalment a una conversa pastosa cada cop més dinàmica. Tot i que ja sap totes les contestes i respostes derogades, assumeix sense gaires renecs aquest rol arbitrari. Ja podria ser al revés, però es decreta morbosament així des d'un bon principi.

Sota la llum d'una làmpada coberta d'una fina capa de pols, els dos artistes preparats com mai, surten en escena llestos per atacar. Continuen caçant-se mútuament amb la mirada, les seves paraules convergeixen en una concordança d'òpera vienesa, i els excita cada vegada més a cometre més errors de context. No seria políticament correcte franquejar les tímides barreres d'aquella amistat basada en l'engany de la mútua adoració intel·lectual, deixant de banda el desig fantasiós que perseguí al Mestre nits i nits a la penombra solitària de la seva habitació.

No seria políticament correcte acariciar les infinites cuixes d'una companya de col·loquis, ni tampoc que ella, sense mostrar cap gest de sorpresa, es deixés fer indulgentment. La seva atracció supera les polítiques burocràtiques del contracte social entre individus. El Mestre, com es costum, ja no pot més; ha caigut rendit en les seduccions d'aquella boca envermellida d'impaciència -la qual ja somriu presenciant el que està per venir-, aquelles mans inquietes sobre la barra de fusta simulant una inútil actitud d'indiferència, aquella ment encriptada en un majestuós sistema arquitectònic cranial, o potser la manera en que les seves dents xocaven al parlar sobre tot allò que l'emociona. De ben segur que allò era el que més admirava d'ella, més que els seus pits prominents o uns ulls pertorbables, terribles, dignes d'addicció. Quan es miraven fixament de fit a fit, indagava més enllà d'aquelles ninetes juganeres, que recordaven a una adolescent eterna. Cercava en els seus ulls una resposta sobre el secret de la seva superioritat sobre ell, per què li causava tant d'efecte? El Mestre sabia moltes coses, però mai va poder entendre l'obsessió per aquella curiosa adolescent.

La victoriosa alumna sap que venç de nou, segueix amb el mateix somriure seductor de campionat. Interroga aquell pedagog de saviesa insaciable, uns quinze anys major que ella però que mantenia inescrutablement la tendresa d'esperit jove, una sensualitat perduda entre aquelles paraules apreses de diccionari i llargs vespres de lectures productives. No sabia ben be què era el que la retenia allà, ni el privilegi de sentir-se, per fi, una dona desitjable sobre el criteri d'un catedràtic diamant impol·lut, ni tan sols l'avorriment d'una adolescent que escarneix dels convencionalismes. Hi havia una força molt més brusca que l'empenyia a contestar cartes, missatges i trucades inesperades, a visitar museus, prendre un cafè a mitja nit, travessar la caòtica ciutat amagant-se de les veus xafarderes. Mai s'havia esforçat tant.

En aquella barra de bar no passaven ni les hores, ni els dies ni els anys. Es quedarien retratats per sempre recolzats mirant-se tant a prop, a punt de fusionar-se en una creació complexa i perfecte. Mirant-se per sempre als ulls, intercanviant enllaços genètics fins assolir l'apoteòsica culminació. Però aquella vegada tot es quedaria esfondrat en l'absurd de la fidelitat de l'amistat, almenys així ho retratà el Mestre quan s'auto-consolava, tan sols romandria un simple retrat mental d'una nit extraordinàriament temptadora de cometre errors de context...

Passaren nits i mesos fins al pròxim correu electrònic. Aquest cop l'emissor fou ella, prengué per condescendència pròpia el rol de mestre. Ell se sentí un xic angoixat i nerviós al llegir la seva adreça a la pantalla. Tot el que provenia d'ella podia derivar en un dolç desastre o la rendició total d'aquell pobre home empresonat en el desconcert durant tant de temps esperant una resposta. Aquella nit l'alumna decidí marxar tallant amargament la conversa i des de llavors, tot i cercant-la, no en va saber res més. El Mestre caigué en una desil·lusió turmentosa. Els seus esquemes es partiren en nombres in-fraccionables, dimonis, un cop que pensava que podia continuar endavant tot i l'estacada clavada a l'esquena... Un cop obert el correu electrònic, sentí una fiblada al cor provocada per una excitació extrema, s'agafà fort del pit inhalant aire, intentant evitar una taquicàrdia. El missatge contenia una sola sentencia carregada d'esperança:

- Ja sóc una dona i pots profanar-me. Fusionem-nos.