The Sunday Mass

Em trobava en mig d’un bosc de naturalesa bella i profanada: arbre rere arbre, tots en filera, respectant l’artifici innocent de l’home.

A la llunyania una verdor recullia la petitesa de les muntanyes difuminades en la blavor del mar, del cel, els núvols tintats, l’aire.

Les petjades eren subtils en la mesura que els piols eren l’únic soroll que feia ressó en el perimetatge. En aquella selva particular no hi havia cap senzilla evidència de l’home llevat la posició dels arbres. Foren les pronunciades i arrugades escorces que anunciaven la certesa del pas del temps. Vegi en la brillantor del sol, tan fàcil de confondre’l amb un pantocrator manipulador, com s’enfondria el meu lliure albir. Encara ho recordo com un moment preciòs en la memoria i ho relato en present, perquè se’m fa més proper: un arbre tort, mig caigut, trenca l’harmonia. L’abraçada del sol en aquell tram de vida no cau de la mateixa manera, els seus raigs castiguen els defectes d’una natura aparentment impol•luta, aparentment implacable. L’arbre trencat, jau com aquell rei que dorm plàcid en la seva trona però, malgrat tot, en el seu cor hi canta la mofa: no creu en la monarquia ni en la riquesa de la seva sang i sap de memòria les mentides sobre la seva extraordinària presència terrenal. És únic, totpoderòs, i en el somni riu.

L’arbre, com jo, és material diví: dençà fou manufacturat per unes mans ben triades i model•lat per lloar els càlculs, la presició del món físic, aquest món cronometrat pel sol, la lluna o qui sap qui... I en aquesta alineació, l’arbre ha decidit caure insolent sense cercar un company que el recolzi, tombant-se funebre en la gespa descuidada. Em fa llegir la veritat com feia temps que no veia sino en filosòfiques pregàries: 

És l’arbre qui ha profanat el bosc i no pas l’home, el qual només agraïa la seva capacitat com a ésser superior, arrogant i incompetentment, perquè pensava que els tresors divins podien aterrar en la maleabilitat del món. Signant l’enemistat amb tota entitat diegética, l’arbre és un èsser autònom, superant a Déu, avançant-se l’home i ara la petitesa de les muntanyes, distants en la llunyania blava, fa que la meva existència sigui anatural, en filera...