La nostra calma

Sentir com es mouen les onades, el soroll d'unes xancletes apunt de desfer-se, la brisa marina de ponent. La sorra molla que s'incrusta a una pell rogent... Tot bull sota aquest sol espaterrant. La companyia silenciosa que em regales...

Tanco els ulls lentament... M'endinso al fons dels esculls i observo amb deteniment com dansa la fauna sota l'aigua, les algues multicolors restants a la llum abrasadora, absorbint energia i vida... Revivint, morint i reproduint-se, continuadament.

Me'n adono del pas de les hores només pel recorregut de la marea que minva. Mentre al fons, difuminant-se, es disfressa un paisatge estival: replega una paleta plena de colors. Lila, taronja, blau, verd i groc...

Potser aquest instant perdurarà per sempre com una postal del nostre record. Porcions de pau en una cala rocosa, pedaços d'amor amagats sota la tovallola, un gest que es quedarà gravat per sempre.

Potser demà ja no tindrà importància, però ara mateix sembla un paradís etern.

Però sembla que, com tot allò que s'acaba, ens extingim amb les últimes llums del dia aquí mateix, a on hem sigut tan feliços... Sembla que ens consumim com bombetes.

-No ens caldrà res més -em dius- només respirar profundament al enlairar-nos. Voldríem repetir-ho, ho sé. Però valdrà la pena perdre l'essència d'aquest instant tant singular?

Llavors et miro i sé que com més ens apropem a la vora de l'abisme, més onades es fondran contra els penya-segats. Que no podrem tornar enrere, tot ens empeny al mateix principi. Com més a prop, més lluny ens trobarem de la vida que coneixem.

-No cal res més -tornes a dir- tan sols dos cossos -el teu i el meu per ser precisos- una llum tènue i el mar.

Em regales un últim somriure abans que enfosqueixi l'escena. Potser demà ho recordarem tot com un dolç somni en el qual re-sorgirem extraviats de la vida que tant desitgem... Però jo no vull despertar. Què faràs tu?