Després de res continua havent-hi res
En l'abismal de les meves entranyes, un arravatament de colera al recordar que et necessito a prop a qualsevol preu, que desitjo que et quedis; però l'instintiu sentiment s'esvaeix amb rapidesa al saber que t'allunyes donant-te la oportunitat de trobar-te, i això és quelcom que jo mai podria oferir-te.
En conseqüència, i com a merescut càstig, al saber-me de memòria el prospecte, recullo amb vergonya tots els pedaços que vas trencar i que queden pel camí, mentre intento desxifrar inútilment les teves absències.
M'incito tenaçment a no desesperar-me; de totes maneres la teva ombra, en la obscuritat, es descobreix amb gràcia - sempre hi seràs enlluernant-me en algun racó de la meva habitació.
Em vas trencar el cor la primera vegada que em vas mirar. Al parpellejar un parell de cops em vas dir que tenies por, que tenies dubtes, res era clar sinó borrós, que la por més gran era fer-me mal i et retenia com un ocell clos en una gàbia rovellada, pidolant per una llibertat al meu costat però sense mi. ¿M'entens? Em dius. Sí, però comprenc més que hagis marxat que jo em senti tan trista en aquest món ple de vida però alhora tan canviant, que cada dia sembla més que un teatre, un drama incomplet... I a mi sempre m'ha agradat el drama, però quan deixes de ser espectador i el guió que has d'interpretar no s'ajusta als teus desitjos, que tan sols trobes suor i frustració, vent a contracorrent, muntanyes rocoses... Te'n adones de que és un esforç inaguantable sense cap guany beneficiós que la senzillesa constantment evita, que és un territori ple de trampes. Que no val la pena, ni les llàgrimes, ni les nits implorant a la soledat companyia.
Amb prou forces, un cop engolida aquella mortífera mirada, abasteixo valor i et distingeixo sucumbint algun que un altre univers, navegant cada constel·lació i presenciant el naixement i les respectives morts de les estrelles.
En parlaves amb tanta nostàlgia, com si les haguessis palpat abans amb les teves pròpies mans. Potser vas sorgir entre totes elles i el teu cor hi pertany, potser algun dia et faran un lloc en el firmament. Amb aquesta visió tan àmplia que tenies de tot allò que existeix, ho seccionaves tot i deies que el món no és tal com el coneixem, que tot és una mentida, i de ben cert ho és; allà fora existeixen colors i textures inexplicables, olors indefinides, massa espai per a poder-se perdre, tan sols som un gra de sorra, repeties. Però que la mentida més gran és que vivim una pròpia vida sense conèixer el gra de sorra que som, el cos a on vivim, la ment que fem servir sense parar. Si no sabem qui som, com podrem saber com són els altres? Com puc formar part de tu si no sé si estic sencera?
De vegades quan jèiem junts em perdia com una gota d'aigua enllaçant-me en els teus braços. Tot allò que admiràvem de allà fora, de l'extens univers, es concentrava en un sol ésser, almenys en petites freqüències de temps, en fugaços petons, en segons perdurables en una eternitat. Perquè sempre t'havia considerat d'un altre planeta, perquè encara penso que ets extraterrestre; perquè encara t'adoro per això mateix. De vegades, quan rèiem junts aconseguia oblidar per sempre més la tristesa i sovint pensava que només així em podria arribar a conèixer, créixer de nou però amb mi, en aquella zona de confort impossible de trencar, la llacuna utòpica dels teus braços.
Somiaves molt, de vegades fins i tot amb els ulls closos.
I alguna que altra nit aconseguies fer-los realitat.
Segurament no vaig saber projectar els teus somnis.
Em transportaves d'una dimensió a una altra, així, inesperadament, no vaig tenir ni un sol segon per adonar-me'n que ja ens havíem estimbat cap al desastre. D'una tonalitat a una altra, escales múltiples de colors indescriptibles. No ho sé a temps d'ara si fores un misteri o si ho vaig ser jo, però em vas descobrir des del principi...
Cada vegada em trobo amb més preguntes penjant d'un fil de cuca que balla tens apunt d'esclatar, apunt de desaparèixer; sense resposta, de receptor invisiblement fantasmagòric. Cada vegada em perdo més a mi mateixa, intentant cercar una raó que em convenci perquè no vas voler-me com et volia jo. I encara, quan no tinc forces, quan el meu cor mor d'esgotament, penso en tu.
Potser ens havíem estimat en un altre vida ja que el teu camí, intacte com sempre, impenetrable per a ningú, una via de direccions contràries i camins prohibits a persones estrangeres... Sempre, sempre és paral•lel al meu i tant poc tangent.
Em miraves sense nedar en els meus ulls, juraria que en els teus hi cabria el mar sencer. Això sí, un mar en tramuntana, d'onades extingint-se de caps en l'abrupte paisatge coster, de vents gèlids i rasposos. Llavors, que es el que buscaves?
Semblaves aprofundir vagament, amb desgana i indiferència, d'alguna manera estaves advertint la meva derrota, ho exclamaves. Tot i així, el meu cos cavalcava el teu desolador desert, indagant amb set, cercant un oasis, un elixir amb qualitats curatives que fes de les ferides lleus carícies. Només volia que alleugerissis les úlceres provocades per les meves incerteses i els mals records estancats a la retina. Però em tocaves amb duresa, poques vegades sentia el teu tacte recorre sincer les terres verges de la meva pell, tots aquells racons que ningú s'havia atrevit a desvestir ni a acariciar, un palp imperceptible, cosmètic, impassible. Un palp dolorós, ja que no transmetia ni un mer impuls instintiu. Una severa fiblada al cor.
I jo, fènix, obria cegament les meves ales davant teu, cada ploma al descobert mostrant totes les cicatrius que la vida ha anant deixant com un rastre confós.
Toca'm, et repeteixo en somnis, et vull sentir. Són aquelles nits quan m'abraço fort al coixí i amb els ulls ben closos i endinsada en una obscuritat compacte, mil reminiscències recorren cada centímetre de la meva pell, deixant de record una falsa elèctrica sensació que romandrà enèrgicament viva totes les nits que em senti sola, petita, que ningú m'agafi el telèfon i et necessiti bojament entre els meus braços... La meva obscuritat és més profunda quan es fa de dia.
I tu sempre hi seràs enlluernant-me, cuca de llum...
Tot i així, amb una tènue embriaguesa, ignorava tots aquells indicis, però m'encantava mentir-me a mi mateixa. Pensava que estava preparada per a trencar-me, ingènua de mi, i, un vespre, deambulant sense rumb, em vaig encaminar cap a un bosc ple de tenebres, a on em vaig perdre i encara intento recuperar-me. Allà vaig extraviar la teva llum, la dolça esplendor que fins llavors m'havia guiat fogosa i llampant, tot i que fos entre misèries i sols intransitables, infranquejables com el teu cor ple de runes. Després d'haver picat fort contra la terra seca, després d'una guerra freda infinita, després d'haver intentat incansablement d'introduir-me dins les esquerdes del teu vell i savi cor; he après que avui en dia s'ha de saber racionalitzar les nostres sensacions, les crisis emocionals irradien caos atmosfèric, s'ha de ser conseqüent del trastorn sentimental que produeix, ja no existeix la passió ni la desolació, ni l'extremisme en les relacions, ni blanc ni negre, sinó cromatismes grisos. Ja no existeix allò de que l'amor és una ona expansiva, dóna amor i et trobaràs amor, tot és mentida, estem en plena Klimt proclamó la mujer como un elemento feroz, valiente y respetable ante una sociedad tradicionalista llena de frustraciones. Hecho que demostraba que el presente harmónico de la Viena de ‘‘fin-de-siècle’’, no era nada más que una tapadera de una masiva represión sexual.
En conseqüència, i com a merescut càstig, al saber-me de memòria el prospecte, recullo amb vergonya tots els pedaços que vas trencar i que queden pel camí, mentre intento desxifrar inútilment les teves absències.
M'incito tenaçment a no desesperar-me; de totes maneres la teva ombra, en la obscuritat, es descobreix amb gràcia - sempre hi seràs enlluernant-me en algun racó de la meva habitació.
Em vas trencar el cor la primera vegada que em vas mirar. Al parpellejar un parell de cops em vas dir que tenies por, que tenies dubtes, res era clar sinó borrós, que la por més gran era fer-me mal i et retenia com un ocell clos en una gàbia rovellada, pidolant per una llibertat al meu costat però sense mi. ¿M'entens? Em dius. Sí, però comprenc més que hagis marxat que jo em senti tan trista en aquest món ple de vida però alhora tan canviant, que cada dia sembla més que un teatre, un drama incomplet... I a mi sempre m'ha agradat el drama, però quan deixes de ser espectador i el guió que has d'interpretar no s'ajusta als teus desitjos, que tan sols trobes suor i frustració, vent a contracorrent, muntanyes rocoses... Te'n adones de que és un esforç inaguantable sense cap guany beneficiós que la senzillesa constantment evita, que és un territori ple de trampes. Que no val la pena, ni les llàgrimes, ni les nits implorant a la soledat companyia.
Amb prou forces, un cop engolida aquella mortífera mirada, abasteixo valor i et distingeixo sucumbint algun que un altre univers, navegant cada constel·lació i presenciant el naixement i les respectives morts de les estrelles.
En parlaves amb tanta nostàlgia, com si les haguessis palpat abans amb les teves pròpies mans. Potser vas sorgir entre totes elles i el teu cor hi pertany, potser algun dia et faran un lloc en el firmament. Amb aquesta visió tan àmplia que tenies de tot allò que existeix, ho seccionaves tot i deies que el món no és tal com el coneixem, que tot és una mentida, i de ben cert ho és; allà fora existeixen colors i textures inexplicables, olors indefinides, massa espai per a poder-se perdre, tan sols som un gra de sorra, repeties. Però que la mentida més gran és que vivim una pròpia vida sense conèixer el gra de sorra que som, el cos a on vivim, la ment que fem servir sense parar. Si no sabem qui som, com podrem saber com són els altres? Com puc formar part de tu si no sé si estic sencera?
De vegades quan jèiem junts em perdia com una gota d'aigua enllaçant-me en els teus braços. Tot allò que admiràvem de allà fora, de l'extens univers, es concentrava en un sol ésser, almenys en petites freqüències de temps, en fugaços petons, en segons perdurables en una eternitat. Perquè sempre t'havia considerat d'un altre planeta, perquè encara penso que ets extraterrestre; perquè encara t'adoro per això mateix. De vegades, quan rèiem junts aconseguia oblidar per sempre més la tristesa i sovint pensava que només així em podria arribar a conèixer, créixer de nou però amb mi, en aquella zona de confort impossible de trencar, la llacuna utòpica dels teus braços.
Somiaves molt, de vegades fins i tot amb els ulls closos.
I alguna que altra nit aconseguies fer-los realitat.
Segurament no vaig saber projectar els teus somnis.
Em transportaves d'una dimensió a una altra, així, inesperadament, no vaig tenir ni un sol segon per adonar-me'n que ja ens havíem estimbat cap al desastre. D'una tonalitat a una altra, escales múltiples de colors indescriptibles. No ho sé a temps d'ara si fores un misteri o si ho vaig ser jo, però em vas descobrir des del principi...
Cada vegada em trobo amb més preguntes penjant d'un fil de cuca que balla tens apunt d'esclatar, apunt de desaparèixer; sense resposta, de receptor invisiblement fantasmagòric. Cada vegada em perdo més a mi mateixa, intentant cercar una raó que em convenci perquè no vas voler-me com et volia jo. I encara, quan no tinc forces, quan el meu cor mor d'esgotament, penso en tu.
Potser ens havíem estimat en un altre vida ja que el teu camí, intacte com sempre, impenetrable per a ningú, una via de direccions contràries i camins prohibits a persones estrangeres... Sempre, sempre és paral•lel al meu i tant poc tangent.
Em miraves sense nedar en els meus ulls, juraria que en els teus hi cabria el mar sencer. Això sí, un mar en tramuntana, d'onades extingint-se de caps en l'abrupte paisatge coster, de vents gèlids i rasposos. Llavors, que es el que buscaves?
Semblaves aprofundir vagament, amb desgana i indiferència, d'alguna manera estaves advertint la meva derrota, ho exclamaves. Tot i així, el meu cos cavalcava el teu desolador desert, indagant amb set, cercant un oasis, un elixir amb qualitats curatives que fes de les ferides lleus carícies. Només volia que alleugerissis les úlceres provocades per les meves incerteses i els mals records estancats a la retina. Però em tocaves amb duresa, poques vegades sentia el teu tacte recorre sincer les terres verges de la meva pell, tots aquells racons que ningú s'havia atrevit a desvestir ni a acariciar, un palp imperceptible, cosmètic, impassible. Un palp dolorós, ja que no transmetia ni un mer impuls instintiu. Una severa fiblada al cor.
I jo, fènix, obria cegament les meves ales davant teu, cada ploma al descobert mostrant totes les cicatrius que la vida ha anant deixant com un rastre confós.
Toca'm, et repeteixo en somnis, et vull sentir. Són aquelles nits quan m'abraço fort al coixí i amb els ulls ben closos i endinsada en una obscuritat compacte, mil reminiscències recorren cada centímetre de la meva pell, deixant de record una falsa elèctrica sensació que romandrà enèrgicament viva totes les nits que em senti sola, petita, que ningú m'agafi el telèfon i et necessiti bojament entre els meus braços... La meva obscuritat és més profunda quan es fa de dia.
I tu sempre hi seràs enlluernant-me, cuca de llum...
Tot i així, amb una tènue embriaguesa, ignorava tots aquells indicis, però m'encantava mentir-me a mi mateixa. Pensava que estava preparada per a trencar-me, ingènua de mi, i, un vespre, deambulant sense rumb, em vaig encaminar cap a un bosc ple de tenebres, a on em vaig perdre i encara intento recuperar-me. Allà vaig extraviar la teva llum, la dolça esplendor que fins llavors m'havia guiat fogosa i llampant, tot i que fos entre misèries i sols intransitables, infranquejables com el teu cor ple de runes. Després d'haver picat fort contra la terra seca, després d'una guerra freda infinita, després d'haver intentat incansablement d'introduir-me dins les esquerdes del teu vell i savi cor; he après que avui en dia s'ha de saber racionalitzar les nostres sensacions, les crisis emocionals irradien caos atmosfèric, s'ha de ser conseqüent del trastorn sentimental que produeix, ja no existeix la passió ni la desolació, ni l'extremisme en les relacions, ni blanc ni negre, sinó cromatismes grisos. Ja no existeix allò de que l'amor és una ona expansiva, dóna amor i et trobaràs amor, tot és mentida, estem en plena Klimt proclamó la mujer como un elemento feroz, valiente y respetable ante una sociedad tradicionalista llena de frustraciones. Hecho que demostraba que el presente harmónico de la Viena de ‘‘fin-de-siècle’’, no era nada más que una tapadera de una masiva represión sexual.
Comentarios
Publicar un comentario