La sorpresa del dubte
Els dubtes apareixen com una sorpresa.
Intento descriure com em sento i és veritat que aquí on sóc ara, és on més m'inspiro. No et sabria dir si és perquè em pesen més els danys que els anys, o perquè el sol ja s'ha fos i tan sols m'acompanyen les traïdores estrelles que minven sincronitzades amb la lluna. O perquè ja no em queden silencis. Així com no sé què collons m'angoixa, què m'espanta, què em fa derivar en aquest desèrtic paisatge de solitud perpètua, d'huracans o si la felicitat és tan sols una fase. Si la virtut de existir i ser racional, és realment una aproximació a terres celestials. Sóc incapaç de fer la comparativa exacta, ja no se'm acudeix com interpretar el reflex de la meva ombra - un dia semblà més forta que jo i m'envaí una por devastadora.
Intento descriure com em sento i és veritat que aquí on sóc ara, és on més m'inspiro. No et sabria dir si és perquè em pesen més els danys que els anys, o perquè el sol ja s'ha fos i tan sols m'acompanyen les traïdores estrelles que minven sincronitzades amb la lluna. O perquè ja no em queden silencis. Així com no sé què collons m'angoixa, què m'espanta, què em fa derivar en aquest desèrtic paisatge de solitud perpètua, d'huracans o si la felicitat és tan sols una fase. Si la virtut de existir i ser racional, és realment una aproximació a terres celestials. Sóc incapaç de fer la comparativa exacta, ja no se'm acudeix com interpretar el reflex de la meva ombra - un dia semblà més forta que jo i m'envaí una por devastadora.
Vaig decidir conèixer la meva persona, així si casualment queia en l'aïllament del desconcert, em serviria de recolze. El meu fons i jo contra l'adversitat. Quan ho vaig aconseguir intimava amb el subconscient, ens dèiem coses boniques, i ens fèiem riure. No tothom et treu una rialla fàcil. Dominava, fins i tot, les suspicàcies que m'arrossegaven a la intrèpida terra de la desconfiança; les emocions més fortes s'abaixaven automàticament al cinquanta per cent d'intensitat, així evitava defalliments bruscs i catastròfics, caòtics accidents; vaig recomanar l'eutanàsia a totes aquelles sensacions que tímidament se'm presentaven, com la inseguretat i la ingenuïtat; vaig convertir-me en la millor complementarietat de mi mateixa. I tot aquest esforç no es carregava a les meves espatlles, sinó que m'impulsava a lliscar fluidament sobre una de les millors etapes de la meva vida. Vaig deixar de ser com era per convertir-me en qui sóc. Constituir una personalitat fou una de les tasques més emprenedores de la començada i recent trajectòria. Però com he dit, els dubtes apareixen com una sorpresa. Quan penses que les coses bones venen de cop, ja que has lluitat perquè fos així, quan penses que per fi aconsegueixes ser ignorant o almenys aprens a ignorar lo innecessari, apareix de nou aquelles ombres negres. Es desestabilitza el teu interior ple de valors morals i equilibrats.
Ahir vaig somiar que venien a dormir amb mi.
Vaig sentir la seva presència al meu cantó. El so del no-res mesialitzant l'escena. Venien a l'habitació a capbussar-se entre llençols i coixins; m'explicaven històries i llegendes, de fantasmes i genets sense cap cavalcant pel carrer de davant de casa i m'ajudaven a interpretar totes aquelles llums i ombres abstractes reflectides sobre un llenç blanc i immaculat que feia de paret. Em feien viatjar entre totes aquelles preguntes que deixo sense resposta durant la setmana sigui per incompetència o perquè mai trobo una excusa creïble. Com si em negués a mi mateixa que el soroll que fa la gentada, totes aquelles persones alienes a la història que narro en miserables fragments, no fos quelcom que m'irrita o em fa sentir incòmoda. Impotència. (Sempre present, com si la lluita, una Odissea, fos interminable...)
Més tard vingué camuflada entre la disfressa de la confusió la tristesa. Colors blaus, gammes cromàtiques adjacents a un attrezzo informal. Semblava, traint com tirà els meus bàsics principis, una d'aquelles persones que ho donen tot a l'arrelar-se a un intens sentiment d'aproximitat, com si la meva existència no en sabés de escales, ni variacions. O blanc o negre. Ni cinquantes per cents, ni mitges dotzenes. Tot.
Sort que el color blau sempre expressa indulgentment les mateixes connotacions negatives.
¡Quant he estimat, i en tanta totalitat i rotunditat! Encara que l'avinentesa dels mals presagis fos coneguda i clamada pel poble rebel de les meves entranyes, i per l'experiència, sobretot efímera; les veus veïnes i amigues avisaven, els trons proclamaven la coronació d'aquelles etapes que en diuen fosques. No obstant jo sempre he cregut que són un invent per a suavitzar successos constants, un rere l'altre, amb acceleració. I sempre he confiat que si un vol sortir d'un cicle obscur -inevitablement tots són viciosos-; si vol sortir-se'n, farà dels paranys i obstacles noves rutes, encara que destaquin com complicades. Tot és qüestió de voluntat, i això no cal aprendre-ho en un llibre d'auto-ajuda.
I l'amor és blau com el mar. I a la vegada impredictible, tumultuós i salvatge. El mar sempre m'ha fet reflexionar, molts d'aquests dubtes que m'inciten, m'encisen a escriure, ja havien sigut arrastrats per la marea, però tot el que se'n va torna, i penso que és bonic que un sentiment tant càlid es complementi amb un cos fred, un cos que fins a l'aleshores li era indiferent la essencialitat de les coses. De vegades l'amor uneix cossos, com diria un gran poeta, però també uneix el ser de cadascú, quan estimes, estimes com t'agradaria que t'estimessin, toques i beses amb la dolçor que anheles tenir. I de vegades, estimes tant que et fa mal. Però l'amor és un tòpic tant usat, que em costa fins i tot descriure'l. Tot està escrit, les paraules desapareixen entre mil pàgines ja editoriades i best sellers. Em quedo amb els inexistents silencis però sobretot amb el buit. El buit m'omple els sentits, almenys els deixa respirar.
Mal sigui aquell que no desitgi ser lliure. La meva llibertat, després d'haver profunditzat amb el meu jo interior, l'acompanya la indigència espiritual. He après a viure amb la tristesa, si vols, t'adaptes en aquesta etapa fosca. Les ombres que abans se't projectaven gràcies a una resplendent llum, s'atribueixen el paper protagonista, i a la mítica cova es reflecteixen ombres encara més fosques, però aquestes, amics, ja són subjectives.
Més tard vingué camuflada entre la disfressa de la confusió la tristesa. Colors blaus, gammes cromàtiques adjacents a un attrezzo informal. Semblava, traint com tirà els meus bàsics principis, una d'aquelles persones que ho donen tot a l'arrelar-se a un intens sentiment d'aproximitat, com si la meva existència no en sabés de escales, ni variacions. O blanc o negre. Ni cinquantes per cents, ni mitges dotzenes. Tot.
Sort que el color blau sempre expressa indulgentment les mateixes connotacions negatives.
¡Quant he estimat, i en tanta totalitat i rotunditat! Encara que l'avinentesa dels mals presagis fos coneguda i clamada pel poble rebel de les meves entranyes, i per l'experiència, sobretot efímera; les veus veïnes i amigues avisaven, els trons proclamaven la coronació d'aquelles etapes que en diuen fosques. No obstant jo sempre he cregut que són un invent per a suavitzar successos constants, un rere l'altre, amb acceleració. I sempre he confiat que si un vol sortir d'un cicle obscur -inevitablement tots són viciosos-; si vol sortir-se'n, farà dels paranys i obstacles noves rutes, encara que destaquin com complicades. Tot és qüestió de voluntat, i això no cal aprendre-ho en un llibre d'auto-ajuda.
I l'amor és blau com el mar. I a la vegada impredictible, tumultuós i salvatge. El mar sempre m'ha fet reflexionar, molts d'aquests dubtes que m'inciten, m'encisen a escriure, ja havien sigut arrastrats per la marea, però tot el que se'n va torna, i penso que és bonic que un sentiment tant càlid es complementi amb un cos fred, un cos que fins a l'aleshores li era indiferent la essencialitat de les coses. De vegades l'amor uneix cossos, com diria un gran poeta, però també uneix el ser de cadascú, quan estimes, estimes com t'agradaria que t'estimessin, toques i beses amb la dolçor que anheles tenir. I de vegades, estimes tant que et fa mal. Però l'amor és un tòpic tant usat, que em costa fins i tot descriure'l. Tot està escrit, les paraules desapareixen entre mil pàgines ja editoriades i best sellers. Em quedo amb els inexistents silencis però sobretot amb el buit. El buit m'omple els sentits, almenys els deixa respirar.
Mal sigui aquell que no desitgi ser lliure. La meva llibertat, després d'haver profunditzat amb el meu jo interior, l'acompanya la indigència espiritual. He après a viure amb la tristesa, si vols, t'adaptes en aquesta etapa fosca. Les ombres que abans se't projectaven gràcies a una resplendent llum, s'atribueixen el paper protagonista, i a la mítica cova es reflecteixen ombres encara més fosques, però aquestes, amics, ja són subjectives.
Comentarios
Publicar un comentario