A tots els incompresos

El tempteig de les fulles, els primers raigs de primavera que abruptes en una pell blanca i deixen petites taques vermelles de propina, un souvenir que mai arriba, la direcció incorrecta, un segell mal enganxat, covardia com a èxtasi.

Incertesa. Dos gats estirats a mig carrer fent-se carícies, època d'apariament. Els arbres indecisos pel temps, ahir feia vent, espantats pels mals auguris, mals periodistes a la televisió, el canvi climàtic. Mai ens hem preguntat lo afortunats que arribem a ser.

Fullegem el diari cercant respostes als peus de pàgina, una pista - a l'horòscop tot són mentides. No existeixen ni les coincidències ni casualitats. Tot i així, un dia despertarem i rere els cants dels rossinyols que gloriosos anuncien l'arribada de la nova estació, el caminar dels cavalls que interromp una escena d'intensitat mística, la unió amb el nostre propi subconscient; en adonarem que res és casual sinó intencionat. Accidents estudiats. I ens queixarem de la falta de màgia i purpurina que té la vida. I que tot és tan realista, tan palpable. No hi ha res que se'n vagi amb el fum d'una cigarreta o el so de les onades que s'estimben a la cala a on solíem anar a preguntar-nos qui som. Ni un somriure és sincer. Però de vegades, essent dramàtics en essència, com si volguéssim canviar les coses del seus transcurs. És llavors, arrossegats per la passió i l'instint, dibuixem casualitats, ens empassem amb fàstic i desgana el teatret shakespearià que organitzem quan anem a dormir. Un carrer transitat, mil cares, en busquem una... Amb les faccions exactes i el somriure esquerp. Desitjaríem posseir aquest do innat, ser d'aquell tipus de persones que es deixen seduir per la pluja, que se'n van a fer un cafè i es perden dins l'espuma i en una conversa molt pobre. Que viuen projectant, arquitectes innocents, futurs economistes domèstics i estructuradors de famílies. 

No obstant, nosaltres formem part d'aquells que viurien en una parada d'autobús, retratant les cares dels conductors ocupats, com en un conte, esperant que algú qui estimem vingui esbufegant de suor dient-nos que ens equivoquem, que sempre hem estat equivocats. En un dia a on el cel es trenca, l'aigua rodola carrer abaix fins a la platja, el paraigües inútilment fent-nos companyia, calfreds i una mera sensació de soledat. Essent ateus, fills perduts en la inexistència, resem a aquell profeta diví, totpoderós, que demostri que sap fer miracles. I li prometem amb desventura que deixarem de fer aquelles coses que no ens enorgulleixen, com aixecar-nos al cantó d'una persona que no estimem, com haver-nos recorregut tots els bars buscant compassió -traint l'església que ens acull, que ens convertirem en millors persones o començarem a ser més simples. Deixarem d'una vegada per totes de donar-li tantes voltes a les coses que ens amoïnen. Que per fi, senyor, firmarem l'armistici. Però el pes de les ferides ens empenta a témer una lluita personal. Neguem la vulnerabilitat. Tenim vergonya a que ens vegin nusos, desemparats, xops, sense garlandes. Ja no és temps d'ensenyar tant sols allò que es vol.

La primavera és sinònim de renaixença, una oportunitat per florir juntament amb la resta, d'omplir de nou les pàgines que hem deixat buides per falta d'ambició o força. Temps de rejovenir-nos, de tornar a créixer, treure'ns les venes ja desgastades. A nosaltres, els incompresos, se'ns acaben els dies. La fred ja no acompanyarà el nostre estat d'ànim, ni ens impulsarà a fumar i a sentir-nos savis, filosofar sobre les coses faltes de sabor que ens succeeixen, sense treure la polseguera. La xafogor que s'acosta amb pas animat ens mira amb indiferència però ens alerta que és mentida que hi haurà algú que ens ompli, i qui no avisa no és traïdor. Així, el simbolisme és una excusa per als ferits de guerra. Una pauta mal recomanada. Des d'abaix sempre s'han vist millor les coses. El dia que decidim descobrir el regal enverinat ens adonarem que tenim les opcions de perdre'ns a nosaltres mateixos en una turmenta comuna o morir ofegats en la misèria que ens aixafa però que constitueix en essència, en totalitat, la nostra persona.