Tres-cents seixanta

Càncer. Aquest cièntific mot tan tòpic usat en els darrers anys havia endrapat patològica i anímicament al Marcel. L'havia trastocat tan gratament que es tencà en la mateixa habitació durant dies. Encara no havia superat la notícia que faria que la seva vida donés un gir, quasi impacable, de tres-cents seixanta graus. 

La rutina desaparagué juntament amb l'alegria, com si s'haguessin posat d'acord en deixar-ho tot córrer i agafar un autobus sense parada. Un show no enssajat, on els protagonistes no són substituïts, però tampoc es presten mai. Ningú s'hagués pogut imaginar un final tan dràstic. 

La seva vida, al llarg dels anys, havia viatjat constantment en una muntanya russa, amb baixades en picat i pujades d'angles rectes. I quan s'adonà que el viatge arribava a la seva meta, es va desesperar. Ho va intentar tot, tot, tot allò que per a gent tan humil com nosaltres, és inimaginable. 

Una de les anècdotes més rellevants sobre la trajectòria humana d'en Marcel i de les posteriors, és quan visità a una vident. Estava convençut de que el què digués aquella dona aniria a missa. Aquesta, al llegir-li les cartes, li va parlar sobre la mort, el desamor, la mala fortuna. 

En Marcel, dies abans, havia conegut a la Cristina. El seu signe del zodiac era Càncer, ell era Sagitari. No eren compatibles.