Llibretes vermelles

És tard. És l'hora de màxima solitud pels carrers, no córre ninguna ànima desvaïda cercant punts d'energia vital. Només queda el Silenci assegut en un banc en mig de la plaça major. Silenci escriu en una llibreta vermella, el vent li fa ballar les pàgines frenèticament i, al rebufar, se li emporta les paraules que la tinta encara no havia marcat. Aquestes desapareixen sense deixar rastre. 

Amb una profunda inhalació d'aire, callat i enfadat, tenca bruscament la llibreta i la guarda dins la gavardina. Res més a escriure, les muses havien agafat vacances en un vol bussiness cap a alguna illa desèrtica o havien preferit instalar-se a la franja de Gaza amb una diana dibuixada al front. 

És frustant idealitzar l'escena d'un poeta mut, sense imaginació, en una nit estrellada però congelada, amb el vent molest que mai arribarà a sentir culpabilitat ni ressentiment.

La nit transcórre a pas valent, els primers raigs de sol es camuflen entre els terrats taronjes, els cotxes badallen exprimint contaminació, la rutina apareix amb el mateix somriure entremeliat i carismàtic, fresc i matiner. Silenci s'aixeca i entre les poques ombres existens de la plaça s'amaga en busca de muses que encaixin en el seu perfil.