Els punts dèbils

Vam anar a els afores dels gratacel, als punts més alts -i dèbils- de la ciutat, a on les estrelles es despistaven i es barrejaven amb el nucli de contaminació lumínica, a on la fred despiadada i feroç cridava valenta un poema congelat, a on el teu abric era necessari per desarrissar la pell. 

Ens varem prometre trobar-nos cada mitja nit allà. Després, mirada improvitzada a l'atzar, una rialla va esclatar al mig de la conversa. Tot tant surrelalista i atòpic en un vers tant romàntic. Tot tant inmens però, tot i així, no em sentia diminuta. 

En aquell instant tenia la ciutat sota els meus peus, el cor bategant a ritme de tramuntana mediterrània, vaig voler cridar pero l'emoció m'invadí la gola. Finalment l'últim -i l'únic- gest correspost va ser tornar-te un fugaç petó.