Tragèdies

Plou. Podria omplir pàgines i pàgines, capítols sencers. Parlo amb les gotes que juguen a atrapar-se sobre el vidre. Obro la porta que em condueix al balcó. Les mosques aprofiten i entren per a aixoplugar-se. Entren de cop i sento calfreds al nas. Surto. Dos pases. Llavors és quan l'aigua em mulla la camisa, me l'enganxa sobre el pit, les costelles es descontrolen. Els ossos s'aixamplen i s'estiren en un moviment sincronitzat. Tenco els ulls i avanço una passa més. Només una. 

Inspiro i m'imagino dins qualsevol pel•licula en un cinema progressista, i -ingenuament- m'invento el meu propi guió. És un teatre improvitzat.

Al carrer no hi ha ni una sola ànima, plou i la gent prefereix mirar l'espectacle desde casa. L'obra neccessita finalitzar i jo, protagonista, busco un final que els deixi sense alé. O almenys fagi volar les mosques cap a fora. Unaltre passa però amb aquesta ja em trobo recoltzantme i pujant sobre la brana que envolta el balcó. Aquesta renega i balla i és feble. Els espectadors demanen a crits -muts- que reaccioni. Unaltre passa. 

La mort completa la tragèdia i es sent el meu cor aplaudint per últim cop.