Relat d'amor entre l'Emili i la Cecília

L'Emili és dins del vehicle; la Cecília és  fora, està asseguda en un banc contemplant el seu amor a través de la finestra. S'acomiaden per via telefònica mentre la Cecília intenta contenir les llàgrimes i mira de no fer el ridícul entre la resta de la gent que espera que arribi el pròxim autobús. L'Emili plora com un nen acabat de néixer, a llàgrima viva, el seu sanglot ressona i rebota dins el vehicle. Amb prou feines pot parlar i s'expressa a base de sospirs i bafarades d'aire. Ja és hora que l'autobús marxi, es hora de dir-se adeu. L'Emili penja, s'acosta a la gran finestra on hi ha un rètol d'emergències imprès i li envia un petó i un t'estimo tan gesticulats que qualsevol analfabet podria llegir-los. 

Jo, des de l'altra filera de seients observo l'escena que feia un moment em semblava exagerada, gairebé ridícula. Ara sento enveja i nostàlgia. Mentre l'autobús comença el trajecte penso que l'Emili i la Cecília podríem haver estat tu i jo.