El suspir d'una guerra (interior)

Els arbres xiuxiuejen mots inentel·ligibles mentre la mestressa es passeja amunt i avall per la casa. La casa no té sostre i s'hi poden observar els núvols com juguen a confondre enamorats estirats sobre la gespa. La mestressa neteja i repeteix que no entén com pot haver-hi tanta brutícia, després pensa que ja fa temps que no troba goteres. Aleshores se sent algú com crida el seu nom, i, rápidament, es recol·loca els cabells i es repassa els llavis amb carmí. Al baixar se'n adona que no hi ha ningú. Maleïts arbres. Abatuda, busca  reserves d'alcohol i troba conyac; s'estira al llit i amb el got de verí a la mà comença a cantar cançons que provenen de l'ànima. Són melodies que expressen  dolor i frustació. Al acabar s'eixuga baves i llàgrimes. Mira el rellotge. És l'hora. Les bombes ressonen a l'altra punta de ciutat.